Entre les moltes definicions que molts autors han donat de la música, basant-se en diferents perspectives, hi ha una que pot ser el punt de partida per a esta reflexió: "música és l'art de combinar sons d'acord amb un criteri artístic".
La música és una forma d'expressió del ser humà i que li distingix dels animals però quin paper juguen els avanços tecnològics en el desenrotllament creatiu i a l'hora d'escoltar música?.
Músics com Richard Strauss o Arnold Schöenberg es van interessar a buscar nous timbres i sonoritats dins de l'orquestra afegint nous instruments allunyats de què es coneixen com "tradicionals".
Al llarg del temps amb el desenrotllament dels mitjans tecnològics els recursos de què disposa un compositor han anat augmentant. En 1909, Luigi Russolo en el seu "Manifest Futurista" parla de combinar sons procedents de màquines i no d'instruments musicals tradicionals i combinar eixos sons amb un criteri artístic o basant-se en la imaginació del creador.
Corrents musicals avantguardistes com la música electrònica i la música electroacústica entre altres fan ús de la tecnologia del moment en els seus processos creatius.
Un dels debats que sorgixen amb la incorporació de la tecnologia en la creació musical és com queden definitivament les figures del compositor i intérprete?.
La mateixa naturalesa de la música fa que, com indica Raúl Angle en l'article, "La música, art interpretatiu" siga un art diferent de les altres ja que per exemple, quan el pintor o l'escultor acaben el seu quadro o objecte és percebut pel públic com a tal. No obstant això l'obra del músic plasmada en la partitura, no és cap objecte sonor. Per a convertir-se so i necessita d'un segon moment o fase, i açò és obra de l'intèrpret. Així l'intèrpret té la possibilitat de realitzar múltiples canvis. On està el límit en eixos canvis? A mantindre l'esperit de l'obra fidel a l'original ja que la tasca de l'intèrpret és executar l'obra anotada en la partitura.
Amb l'aparició de la música elaborada amb dispositius electrònics el dubte queda resolt: les figures de compositor i intèrpret es fonen una sola. Ja no existix com el segles anteriors un creador musical i ben diferenciat d'ell un executant que transforma en sons tot allò que el compositor plasma en un pentagrama. Imaginem una sessió d'un Disc Joquei: ell utilitza la taula de mescles, reproductor de sons etc. però no és compositor de la música o sons que s'escolten, està més prop de ser un "improvisador" que combina tot el material sonor del que disposa d'acord amb els seus gustos, experiència o perícia. Tampoc es tracta d'un "intérprete" convencional ja que els sons que de la seua sessió ixen no els produïx ell sinó la màquina que manipula.
D'acord amb este nou perfil de creador-intèrpret la indústria d'entreteniment fa que amb les seues poderoses campanyes publicitàries els gustos de la gent jove, sobretot, vagen girant entorn d'esta nova fórmula musical on de vegades no és necessària ni una formació musical bàsica per a combinar eixos "nous sons". D'esta manera i tenint el públic ja "orientat" cap als seus propis interessos es veu en la necessitat d'ampliar la seua producció i satisfer la demanda de productes musicals electrònics moltes vegades de dubtosa qualitat. Com es pot detindre este ciclo?. Ni tan sols l'executant de la música electrònica domina l'art de la música des dels seus fonaments més bàsics i regles establides.
Per un altre costat en la cadena de registre, reproducció i distribució de qualsevol tipus de música la tecnologia juga un paper fonamental. Un dels principals avanços tecnològics dels què es "va servir" la música per a millorar l'emmagatzemament i posterior reproducció en suports físics com el CD, minidisc etc. va ser la gravació digital que elimina qualsevol soroll o so addicional a la pròpia música com l'agulla tocant el disc o el capçal de la cinta tocant la cinta gravadora. Així el so obtingut per mitjà d'un registre digital és idèntic a l'original.
Hi ha moltes altres vinculacions entre el fenomen musical i la tecnologia com l'ús de la música en ràdio, televisió, cine etc. però des de l'anàlisi de la perspectiva en què s'ha abordat este article pareix que la tecnologia musical no exigix res a la música, simplement es posa al seu servici per a facilitar procediments que a la pròpia música li interessen com són la seua distribució entre el gran públic, que puga ser guardada en suports en què no perda qualitat, la seua reproducció siga fidel reflectisc del so original etc. mentres que la tecnologia aplicada al procés creatiu d'una obra pot incorporar elements nous enfront dels sons dels instruments tradicionals. El sorgix quan eixa tecnologia aplicada a la composició siga el fi en si mateix. En eixe moment l'home és esclau de la mateixa i pot caure a recórrer a ella quan les seues idees musicals no fluïsquen amb claredat i per tant la música perdria la seua identitat. Al escoltar eixa música ja no serà l'expressió interior d'un artista sinó quasi una "evasió" de si mateix tractant que la tecnologia substituïsca el procés creatiu i artístic de l'home.
Traduït de l'article: "El uso de la tecnología en la música"(Juny 2008) por juanmcarmon de Revista. Red Educativa Musical. Ministeri d'Educació cultura i Esport, Govern d'Espanya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.